No fa ni un any de la publicació de Figaro Figaro, l'opera prima on els Very Pomelo barrejaven sense vergonya rumba, rockabilly, jazz, pop i tot el que els passava pel cap. El seu segon disc, Xurrac Asclat, publicat el març, ha estat descrit com una obra extremadament brillant on les paraules dialoguen embogides amb les guitarres, al voltant de les contradiccions, l'amor o l'absurd. Un disc àcid, descregut i molt personal on s'hi pot escoltar des de The Doors a Pau Riba passant per Goran Bregovic.

Es pot afirmar tranquil·lament que la banda encapçalada per Xarim Aresté, el cantant i guitarra de Flix també conegut com a l'Elvis de sang rumbera, i el seu darrer disc s'han transformat en la darrera sensació de l'escena del nou pop cantat en català. No obstant, el seu prisma és el del rock'n'roll, el d'una brutícia edificant molt allunyada del que algun periodista ha batejat com a "pop de tietes" que impera avui en dia.